Vegetació - Espacios Naturales Protegidos

La Serra de Bèrnia i Ferrer es caracteritza per albergar una gran riquesa florística, nombrosos endemismes i espècies de caràcter relicte (aquelles amb una distribució molt reduïda per causes naturals, comparada amb la que anteriorment van tindre, amb gran importància biogeogràfica i conservacionista), distribuïdes en els diferents hàbitats que conformen els ecosistemes d'aquesta singular serra litoral i pre-litoral.

Entre els principals factors que contribueixen a aquesta riquesa de comunitats vegetals, espècies i hàbitats destaca la seua orientació nord-oest-sud-est, la seua abrupta geomorfologia i elevada altitud (major de 1100 metres), que fan d'aquesta serra una barrera natural davant la humitat que penetra des del nord amb els vents predominants de component NE o NW. Este fenomen es pot observar sovint amb l'aparició de belles cascades de núvols que es llisquen cap a la cara sud de Bèrnia i que poden arribar a condensar i descarregar la seua precipitació en la cresta de la serra. De fet, la Serra de Bèrnia constitueix el límit biogeogràfic entre els dominis sec-subhumit, al nord, i el semiàrid alacantí, al sud. A nivell corològic, constitueix la separació entre les províncies Murcià-Almeriense i Valencià-Catalano-Provençal.

D'aquesta manera, es distingeixen clarament dos tipus de vessants, l'ombria i la solana, que al costat de la proximitat a la mar i la presència d'abundants materials calcaris en les seues diferents morfologies, han dotat la Serra de Bèrnia i Ferrer si cap d'una major diversitat paisatgística, microclimàtica i ecològica.

Cal destacar la presència de quatre mircroreserves de flora, totes en l'ombria. Aquestes són: “Forat de Bèrnia”, “Cases del Cantal”, “Arc de Bèrnia” i “Ombria de Bèrnia”. Ací es troben pasturatges amb presència d'abundants espècies bulboses i plantes anuals, i els exemplars de teix més litorals del territori valencià, situats a escassos 3,5 Km de la línia de costa i uns dels més meridionals, juntament amb els de la serra d'Aitana o el Puigcampana. Així mateix, es poden observar altres espècies relictes d'èpoques més fredes com ara la corona de rei (Saxifraga longifolia), probablement d'origen pirinenc, i els propis teixos anteriorment esmentats, així com nombrosos endemismes valencians , iberolevantins i iberonordafricans (p. ex. Teucrium buxifolium, Pseudoscabiosa saxatilis, Hippocrepis valentina o Centaurea rouyi, el gerani de roca Erodium saxatile, Galium valentinum i Erysimum gomezcampoi, entre altres) així com espècies protegides i singulars d'escassa distribució i presència en el territori.

D'altra banda, en la solana destaca la presència d'una vegetació de tipus arbustiu ben adaptada als rigors de la sequera i les elevades temperatures estivals: la màquia mediterrània. En este hàbitat trobem espècies singulars com el margalló (Chamaerops humilis), única palmera endèmica del mediterrani, i altres espècies habituals acompanyants, com el romer (Sàlvia rosmarinus), el llentiscle (Pistacia lentiscus), la coscolla (Quercus coccifera) i el bruc (Erica multiflora), entre moltes altres. En cotes mitjanes apareix una zona forestal, amb origen reforestat, composta principalment per pi blanc (Pinus halepensis). En els penyalars i penyes situades per damunt d'aquesta massa forestal també es poden trobar exemplars aïllats i xicotets grups de carrasca (Quercus ilex), al costat d'espècies típicament rupícoles d'excepcional valor (aquelles que creixen sobre parets, penyes, penya-segats, etc.).

Així mateix, no es pot entendre la vegetació de la Serra de Bèrnia sense la presència i relació que des de segles ha tingut amb l'home, el qual històricament ha realitzat un intens aprofitament forestal i rompuda de cultius que ha causat un continu procés de desforestació. Referent a això, citava el naturalista del segle XVIII A.J. Cavanilles en una de les seues obres «...la llarga costa de dues hores per les faldes de Bèrnia es veu plantada de vinyes en les altures, seguida cap a baix de sembrats, figueres, ametlers i garroferes...». En l'actualitat aquestes activitats han quedat pràcticament en desús, quedant com a testimonis els abancalaments de pedra en sec, i uns pocs cultius de tradició familiar.